Trastorn per Afartament o Binge Eating Disorder (BED)

El trastorn per afartament és un trastorn de la conducta alimentària que es defineix per la presència regular d’afartaments, com a mínim un cop a la setmana durant un període de tres mesos. Aquests afartaments són viscuts amb falta de control i molt de malestar emocional, però, a diferència del que passa en d’altres trastorns alimentaris, aquests afartaments no s’intenten compensar amb conductes com el vòmit, l’exercici físic, la ingestió de laxants o la pràctica del dejú.

Trastorn per afartament

Trastorn per afartament

Prevalença del trastorn por afartament

Malgrat ser el menys conegut dels trastorns alimentaris, és el més freqüent, ja que supera amb escreix a l’anorèxia nerviosa i a la bulímia nerviosa, com a mínim entre les adolescents. Estaríem parlant d’una prevalença del 2 per cent de la població general, i d’un 3,5 per cent de la població femenina jove o adolescent; és a dir, el trastorn per afartament estaria afectant a Espanya actualment a unes 350.000 dones.

Si ens centren en les diferències en quant a prevalença entre homes i dones, en aquest trastorn són mínimes, ja que les xifres trobades són equivalents en ambdós sexes i només una mica superiors en dones, mentre que a l’anorèxia nerviosa només trobem un home per cada nou dones afectades.

Cal afegir que aquest trastorn és més freqüent entre persones obeses, i arriba a observar-se en un 30 per cent de les persones que es sotmeten a algun tipus de tractament de control de pes.
El trastorn acostuma a començar cap als 20 anys, però és més freqüent en persones d’entre 30 i 50 anys. Pot tenir lloc, però, en qualsevol etapa vital, i presenta característiques molt similars independentment de l’edat, fins i tot en persones majors de 65 anys.

    S’ha de puntualitzar que aquestes xifres constitueixen tan sols una estimació de la prevalença del trastorn, ja que els pacients afectats per un trastorn per afartament no acostumen a sol•licitar ajuda a professionals de la salut, i són mínims els qui acaben rebent un tractament específic. Existeixen diferents motius:

  • Existeix una falta de consciència de malaltia, ja que s’acostuma a pensar que menjar compulsivament o fer afartaments no és quelcom patològic, sinó una forma d’alimentar-se.
  • Molta vergonya per haver d’explicar a algú que es fan afartaments (que acostumen a ser sempre d’amagat), i haver d’explicar-ho també a les persones més properes.
  • Falta de coneixement de que existeixi un tractament eficaç per a allò que els passa.
  • Experiència prèvia amb alguns professionals, que en ser informats de la presència d’afartaments es limiten a administrar dietes per a controlar el pes i no a realitzar una exploració psicopatològica.

En quins casos pot diagnosticar-se un trastorn per afartament

Fer un afartament no és l’única condició necessària per a dir que estem davant d’un trastorn. Tenim notícies de menjadors compulsius des de fa segles: els llibres d’història i les pel•lícules amb freqüència ens mostren els banquets dels antics grecs i romans, en què fins i tot arribaven a provocar-se el vòmit per a poder continuar menjant després. Però aquestes ingestes constituïen actes socials, com podrien ser a l’actualitat les nostres celebracions de bodes, banquets o reunions familiars, molt lluny de les característiques necessàries de descontrol, insatisfacció i freqüència que defineixen el trastorn per afartament.

Ja a la dècada dels 50 del segle passat, Hamburger parlava d’un tipus de sobreingesta en persones obeses caracteritzada per un desig compulsiu pel menjar viscut com a incontrolable. Als anys 70 es va identificar la “síndrome de sobredosi” (stuffing síndrome), caracteritzada per hiperfàgia, malestar emocional i depressió.

Als anys 80 es van enregistrar nombrosos casos de persones que presentaven afartaments i no els compensaven amb vòmits, dejú, exercici extrem ni d’altres conductes, i aquí es va començar a parlar d’un trastorn diferent de la bulímia nerviosa, amb el qual compartia la presència d’episodis d’afartament. Es va començar a parlar d’un trastorn denominat binge eating o compulsive overeating i que a Espanya es va començar a traduir inicialment com a “sobreingesta compulsiva”.

[su_note note_color=”#9af795″]Si tens algun dubte i t’agradaria saber si estàs en risc de patir trastorno per afartament o qualsevol trastorn de l’alimentació, t’aconsellem que facis aquest test totalment confidencial. Així podràs saber si seria aconsellable visitar un especialista. Sort![/su_note]

Més de trenta anys després, a l’any 2014, les nombroses evidències clíniques sobre el trastorn per afartament, han portat a incloure’l als manuals de diagnòstic com a un trastorn amb identitat pròpia. Per a poder dir que estem davant d’aquest trastorn és necessari que es compleixin els següents criteris (APA, 2014):

Episodis recurrents d’afartaments. En aquests afartaments s’ingerirà una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen en circumstàncies similars. A més han d’anar acompanyats d’una sensació de falta de control sobre allò que s’ingereix, ja sigui en el sentit de no poder parar de menjar o no controlar allò que s’ingereix.
Els episodis d’afartaments s’associen a tres o més dels següents punts:
Menjar més ràpidament del que és normal.
Menjar fins a trobar-se desagradablement ple.
Menjar grans quantitats quan se sent gana.
Menjar en soledat per la vergonya de menjar quantitats tan grans.
Sentir-se després a disgust, deprimit o molt avergonyit.
Malestar molt intens respecte als afartaments.
Els afartaments es produeixen al menys un cop a la setmana durant tres mesos.
L’afartament no es compensa de forma inadequada (com en el cas de la bulímia).

Quina és la seqüència habitual d’un episodi d’afartament

El comportament d’afartament neix dins d’un estil d’alimentació alterat, normalment condicionat per una situació de sobrepès o obesitat prèvia que s’intenta solucionar mitjançant alguna dieta que normalment acaba tenint poc èxit, cosa que acostuma a portar la persona a sentir-se ineficaç i amb una permanent insatisfacció amb la seva conducta i la seva poca “força de voluntat”, així com una sensació cada cop més marcada de gana i de menjar en grans quantitats “aliments prohibits” per les dietes.

Normalment alguns dels factors que acaben desencadenant un episodi d’afartament serien bé trobar-se sol i avorrit, i tenir a mà menjar desitjable; o bé trencar alguna de les normes imposades per les dietes (per exemple no menjar carbohidrats). Quan una norma s’ha trencat i s’ha ingerit l’aliment que es considerava prohibit, es produeix un abandó i descontrol, i s’acaben ingerint quantitats desmesurades d’aquest i d’altres aliments disponibles.

Però després de l’afartament apareix una forta sensació de culpa, ineficàcia i insatisfacció personal, que reinicia el cicle i que acabà portant a mantenir l’habitual, irregular i ineficaç dieta, que desembocarà en un nou afartament. Ja creat aquest “brou de cultiu” d’un nou afartament, el com, el quan i on s’iniciarà dependrà de múltiples variables, tant de la pròpia persona com de les situacions en què es pugui trobar.

Comorbiditat i qualitat de vida

[su_note note_color=”#f6e1f8″]Si tens algun dubte i t’agradaria saber si estàs en risc de patir trastorno per afartament o qualsevol trastorn de l’alimentació, t’aconsellem que facis aquest test totalment confidencial. Així podràs saber si seria aconsellable visitar un especialista. Sort![/su_note]

El trastorn per afartament acostuma a presentar-se conjuntament amb algunes patologies psiquiàtriques: el 60 per cent dels pacients amb aquest trastorn arriben a patir un episodi depressiu major i una elevada ideació suïcida; el 21 per cent de les dones pateixen també un trastorn per estrès posttraumàtic; també s’ha trobat una major prevalença de trastorns de personalitat i de consum de drogues legals i il•legals.

Quant a la seva comorbiditat amb patologies orgàniques, en els pacients amb trastorn per afartament són freqüents alteracions del patrons de son (la seva son és menys eficaç i reparadora i es desperten amb freqüència durant la nit), així com diabetis, hipertensió i riscos cardiovasculars.

La seva qualitat de vida també és pitjor que la de la població general, especialment en aquells pacients obesos, ja que aquesta obesitat afectaria de forma important la seva funcionalitat física, i el trastorn alimentari a la seva funcionalitat psicològica, cosa que tindria una important repercussió en la seva salut global.

Si aquest trastorn no es tracta de forma eficaç i es manté a llarg termini, pot tenir una sèrie de conseqüències tals com problemes d’adaptació al rol social, augment de la morbiditat mèdica, augment de la mortalitat, major ús dels serveis mèdics, augment del risc de guanyar pes i de desenvolupar obesitat.

Leave a reply