El que Mou la Meva Vida

Hola amiga, tu que m’acompanyes des de fa dos anys, tu que hi ets quan no hi ha ningú. Vas a dormir i et despertes amb mi i quan no recordo que hi ets em fas tocar de peus aterra fent-me sentir inferior, insegura i lletja; fent-me sentir que no has marxat.

Amb tu he plorat, he passat gana, m’he proposat metes, però sobretot m’has fet perdre.

[su_quote]M’he perdut a mi, a amistats, he perdut ganes de fer coses, ganes de menjar, ganes de sortir del llit…[/su_quote]

Em fa por quedar-me a soles amb tu, és a dir, amb mi i els meus pensaments, perquè no necessito a ningú que m’enfonsi si ho podem fer les dues, soles tu i jo podem ser molt dolentes. Se’m refreda el cor, menteixo i sóc distant. A soles tu i jo el món canvia.

Chica con miedo a la anorexia

Has condicionat la meva vida convertint-la en un infern, a vegades penso que aquests dimonis no marxaran mai del meu cap. Has fet que estigui envoltada de psicòlegs i psiquiatres cada dia de la setmana, quan jo l’únic que volia era aprimar.

Amiga, estic intentant acomiadar-me de tu menjant, fent sentir orgullosos als del meu voltant, deixant-me de comparar, o pesar-me, deixant de fer rituals. Però com més avance més em traeixes, més t’enganxes a mi. Tant et necessito? Tant m’has atrapat?

I creixes, ho sé. Creixes cada cop que els meus complexes prenen forca, quan em comparo, quan no em menjo l’esmorzar, quan em miro al mirall i veig aquelles cames grosses i aquella panxa inflada.

Sé que no et puc veure, però et puc sentir i obeir-te.

Estàvem destinades a conèixer-nos. Des de ben petita que m’has vigilat i has esperat 13 anys a sortir. Quan la mama va agafar càncer, la família em jutjava, com podia ser tant egoista en un moment tant delicat, posar-me a fer “tonteries” amb el menjar si estava “perfecta”?

No tens plans per marxar, però jo sí per fer-te fora. No vull una vida de patiment al teu costat. No vull aquesta vida i mereixo ser feliç. He arribat a menjar mig Kit Kat, i això menys a tu, a qualsevol li semblarà poc. Després els meus sentiments de culpa m’envaeixen, tu ja actues, així que em poso a pujar i baixar escales fins que ja no sento res meves cames.

Controlar las comidas forma parte de los síntomas de la anorexia

Controlar els àpats forma part dels símptomes de l’anorèxia

[su_note note_color=”#f6e1f8″]Al començament jo pensava que només seria una tonteria de dues setmanes. Em proposava un pes, i hi arribava tant ràpid que me’n proposava un altre, i així consecutivament. Vaig anar deixant de menjar. Feies que em controlés a nivells excessius com pesar-me fins a cinc cops al dia, fer dues-centes “sentadilles”, i enregistrar-ho tot en una llibreteta. Així em vas anar atrapant amiga.[/su_note]

Ara és dur rellegir aquella llibreta. Ara que t’estic fent fora de la meva vida. Ja no puc perdre res més. He perdut el poder fer esport, poder córrer, o la meva passió, poder ballar.

I aquesta malaltia està dividida en dos… tu i jo. Jo em vull curar, vull ser lliure, vull no preocupar-me per res, ni per les calories dels aliments, ni de les quantitats, ni del pes del meu cos. I és que estic cansada. Però en canvi hi ets tu, tu que no et vols desprendre de mi. Tu que vols acompanyar-me la resta de la meva vida, vols fer-me infeliç, i jo no puc més.

I hem arribat al punt de que per culpa teva tinc una petita depressió. Per quin camí m’estàs portant amiga?

Em fas plorar, a vegades sense motiu, i d’altres pel desgraciada que penso que és la meva vida, perquè tu estàs amb mi i no ho puc evitar.

[su_quote]Per un cantó t’estimo, i per l’altre t’odio.[/su_quote]

M’has fet tenir por, perquè era injust guanyar-se la victorià a poc a poc i que m’ho fessis perdre en un segon.

He tingut por de mirar-me al mirall, de veure totes les meves imperfeccions cridant, Por de mirar el números de la bascula quan em pesava. Per descomptat por a engreixar. Por a deixar de ser jo.

I si amiga, tu no has marxat i les pors encara són aquí amb mi, amb tu. I ara em trobo escrivint aquestes paraules com si aquesta historia no fos la meva. Com si fos una altra persona la que hagués hagut de passar per això. Saps que aquestes coses passen, però no a tu. Penses que et queda lluny, però al cap i a la fi, està al teu costat.

Imagina … imagina que camines per un camí, el camí de la teva vida, enmig d’un bosc. És llarg, frondós, sembla meravellós, però és incert.

Hi ha uns troncs que intenten tapar-te la llum del sol, intenten enfonsar-te fins al fons. Et comences a sentir inferior, incapaç de trobar la sortida.

[su_note note_color=”#9af795″]Amiga, tu ets aquest bosc enmig de la meva vida, del meu camí. Trobaré la sortida perquè necessito viure!

Adéu amiga anorèxia.[/su_note]

Adios anorexia

Leave a reply