Testimoni d’una pacient amb anorèxia

La meva experiencia amb l’anorèxia

Hi ha persones que poden pensar que tenir anorèxia és una moda, però no hi ha realitat més allunyada que aquesta. Un no es proposa entrar en aquesta malaltia, tot i així, el poder d’aquest ésser que s’instal•la al teu interior, és tan fort, et fa sentir tan poderós, que finalment entres de cap, perdent la teva voluntat i convertint-te en una titella que es mou a les seves necessitats, no a les teves.

Jo vaig començar a desenvolupar la malaltia de la manera més insignificant que us podeu imaginar, vaig canviar els berenars per una fruita, així de simple i a la vegada sorprenent. Mai havia tingut complexes amb el meu cos, però de sobte al fer un canvi important a la meva vida, quan em vaig casar, el meu interior va començar a agafar por a engreixar. Amb el canvi de ritme, el canvi d’hàbits i els preparatius del casament, vaig baixar una mica de pes, res significatiu, però els comentaris de la gent “estàs guapíssima, ara si que estàs maca…” van ser la combinació perfecta per amagar a través del meu cos les pors  interiors que no volia sentir, començant així un infern del que quasi em costa la vida en diverses ocasions.

Anorèxia i l'hàbit de substituir menjars per fruita

Cada vegada que escoltava un nou comentari sobre el meu físic em sentia millor, més segura, més feliç… i el meu cap em va fer creure que tot aquest benestar m’ho proporcionava el meu cos i, per això, era necessari continuar amb aquest nou ritme de vida que m’havia imposat. Al principi tot eren victòries i alegries, em sentia segura, no tenia vergonya per expressar-me, em sentia admirada… era algú!!! Però poc a poc la por a no poder mantenir aquest nou cos anava creixent, i l’únic important era no perdre el que havia aconseguit, o millor encara, no guanyar pes per poder mantenir aquell estat d’eufòria que em regalava la bàscula cada vegada que pujava a ella i el número era menor, això sí, sempre amb la promesa a mi mateixa que tot ho tenia sota el meu control.

Consecuencies de l’anorèxia a la meva vida

Després la cosa va anar canviant i a la vegada que el meu cos es deteriorava també ho feia el meu interior.

L’únic motor a la meva vida era el meu cos, no guanyar pes, les calories, l’exercici, el cremar, les obsessions, les comprovacions. El meu cap estava tan ocupat calculant les 24 hores del dia, que no tenia temps per res més.

Ja no volia quedar amb els amics perquè això em treia temps per fer el que la malaltia em demanava, no volia dinar ni sopar amb ningú per por a sentir-me observada o por a no poder saltar-me la ingesta, esquivava la meva família per no escoltar cap comentari sobre lo prima que m’estava quedant, no volia sortir perquè creia que tothom m’observava… Només sentia dins meu la veu d’aquell ésser que m’anava dictant el que havia de fer, prometent-me pau i fidelitat eterna però sense insinuar-me ni un moment que em portaria directament a la mort.

No només anava canviant físicament, sinó que el meu caràcter també ho va fer, em vaig tornar una persona freda, amargada, obsessiva, sense sentiments, agressiva,  incapaç de riure o plorar, egoista, manipuladora, mentidera…

L'anorèxia canibalitza el teu cos, la teva salut, la teva ment i la teva vida

L’anorèxia canibalitza el teu cos, la teva salut, la teva ment i la teva vida

Una vegada dins del cercle viciós em va ser molt difícil demanar ajuda, si menjava era dèbil i després necessitava eliminar-ho del meu cos, però cada vegada el meu cos estava més deteriorat i ja no notava els seus signes d’alarma. Em va marxar la menstruació, vaig perdre el coneixement varies vegades, els budells se’m van paralitzar, em van sortir ferides de fer tant exercici, els meus pares tenien por de que dormint se m’aturés el cor … però tot i així, aquest ésser em donava la suficient força com per continuar exprimint el meu cos dia darrera dia.

[su_note note_color=”#f6e1f8″]Si tens cap dubte sobre si pots estar patint un trastorn de la conducta alimentària, pots fer de forma totalment anònima aquest test d’anorèxia[/su_note]

Després d’unes festes de nadal i de fer el gran esforç d’intentar passar-les amb la família, amb els típics dinars i celebracions, va arribar el dia de reis i el meu món es va ensorrar. Va ser com la visualització d’una pel•lícula, moltes imatges, molta por i un sentiment incontrolable d’angoixa i malestar a la part més profunda del meu interior, vaig sentir que em venia a buscar la mort. En aquell moment  vaig aconseguí abraçar a la meva mare i dir-li:

–          Si  us plau, no em deixis morir.

Per primera vegada vaig reconèixer que necessitava ajuda. Havia intentat remeiar-ho pel meu compte moltes vegades, però sola era impossible. Per més promeses que em fes que a partir de demà faria les coses bé, aquest demà no arribava mai.

Evolució del tractament de l’anorèxia

Vaig anar a diferents psicòlegs, vaig provar diverses teràpies, parlava i parlava però ningú m’entenia, vaig acabar ingressada a l’hospital varies vegades, i si, aconseguien que augmentés de pes però el meu malestar intern cada vegada era més gran i a la que deixaven de controlar-me el meu pes tornava a baixar en picat. Em preguntaven quin problema tenia amb el menjar i  no ho sabia, l’únic que sentia era angoixa i malestar, i l’única cosa que em calmava una mica era quan  ho deixava de fer.

Les persones amb anorèxia acostumen a evitar els menjars familiars

Les persones amb anorèxia acostumen a evitar els menjars familiars per no ser descobertes

Els metges, la família… tothom donava molta importància al menjar, em volien fer entendre la necessitat d’una bona alimentació, intentant estabilitzar les meves necessitats bàsiques, em deien que menjar i quan, però i del meu interior qui em parlava? Qui m’ajudava a saber que m’estava passant? Em sentia incompresa i com una bestiola rara. Després de tants anys convivint amb aquell monstre anomenat anorèxia nerviosa, que quedava de la meva persona? Com era jo en realitat? Era com un fantasma mort en vida.

Estava completament desconnectada del món, de  les meves emocions, de la vida. Ja no sabia on agafar-me, la lluita de la meva família era inútil, ja que després d’una millora sempre  hi havia una recaiguda, que cada vegada era més forta, i ja quasi no tenia força per tornar a intentar-ho. El problema estava en mi, per molt que lluitessin des de fora hi havia alguna cosa al meu cap que no em deixava desenganxar-me de la malaltia. Tenia tanta por a enfrenar-me a la vida, que m’estimava més continuar aquell camí de punxes que em portava cap a la mort.

Després de més de 7 anys de lluita amb mi mateixa, vaig trobar aquest centre. La meva idea era la mateixa de sempre, explicar el que volien sentir perquè em deixessin tranquil•la i tornar al meu món destructiu però conegut. Però la meva gran sorpresa va ser quan no em van parlar ni del físic, ni del menjar!!!  Algú per fi havia aconseguit llençar una petita fletxa directa al meu interior.

Tot i la meva resistència, vaig acabar ingressant al centre, ha estat una lluita llarga i dolorosa, però vaig tenir la gran sort que les psicòlogues treballaven amb el que no els hi explicava, així les meves interminables mentides acabaven sempre descobertes. Vaig passar llargues fases de negació, de ràbia, de tristesa, d’angoixa, d’eufòria, van aconseguir que tornés a plorar, em van ensenyar a escoltar-me, a estimar-me, a cuidar-me…  també vaig tenir alguna recaiguda però sense perdre aquelles coses que el meu interior ja havia assimilat. El meu interior sabia que aquella era la meva última oportunitat i si no l’aprofitava ja no em quedarien forces per lluitar, hauria guanyat l’anorèxia.

La psicoteràpia i la curació de l'anorèxia

La psicoteràpia és de gran ajuda per a la curació de l’anorèxia

Poc a poc al llarg de les teràpies van començar a sortir les meves pors reals, por a defraudar, por a no complir les expectatives que esperaven de mi, por a saber com era jo en realitat, por a no ser perfecta … No confiava amb ningú, i m’havia adonat que en la última persona que podia confiar era en mi mateixa, m’havia enganyat tantes vegades el meu cap. M’havia convençut d’aquella realitat paral•lela al món real, un món que només compartia amb aquell ésser que m’estava robant la vida.
Amb el temps vaig aconseguir anar trencant les barreres, vaig començar a confiar en les meves psicòlogues, no em quedava una altra opció, o confiar i veure que passava, o seguia morta en vida fins que arribés el meu moment.

Com vaig superar l’anorèxia

Poc a poc, vaig anar indagant en el meu interior i vaig anar descobrint que el físic d’una persona només és l’embolcall de tot allò que porta a dins. El cos va anar perdent importància, vaig començar a sentir, vaig començar a trobar petits moments de tranquil•litat interior, vaig començar a tenir esperança i il•lusió… ja no volia conformar-me amb aquell infern,  volia més d’aquella pau que tant necessitava. M’estava connectant a la vida!!!

Vaig començar a valorar aquells petits detalls que havia oblidat, un somriure, una abraçada, una mirada, mirar una pel•lícula, escoltar una cançó,… era tornar a viure aquestes coses com si fos la primera vegada. El meu interior estava descobrint qui era jo, i la veritat, és que cada vegada m’agradava més la persona a la que maleïda anorèxia gairebé li treu la vida.

Avui, 14 anys després de la gran lluita tinc l’ ALTA. És una malaltia complicada que et roba tot el que tens i et marca de per vida, que a la vegada, m’ha ensenyat a créixer i madurar com a persona.

Superar l'anorèxia

Superar l’anorèxia és molt dur, però la recompensa és infinita

Tot i que la decisió final de quan curar-se la té un mateix, no hagués pogut guanyar aquesta lluita sense l’ajut de les meves psicòlogues, especialment la meva en particular amb qui el vincle ha estat tan estret que la he odiat tant com la he estimat, els meus companys de tractament, alguns dels quals avui són amics meus, el recolzament i la constància incondicional de la meva família, en especial dels meus pares, que han patit i lluitat tant o més que jo, i que sense ells no ho hagués aconseguit, a la meva germana qui ha estat sempre al meu costat , a la meva parella qui em va obrir les portes a la vida i em va ensenyar a estimar-lo i a estimar-me a mi mateixa, i com no, als petits de la família que en tot moment i de forma inconscient eren l’únic lligam que tenia a la vida i que m’obligaven a descontentar-me per segons de la malaltia.

Avui sóc una altra vegada una persona que viu, no una persona que veu passar les hores.

Nota del Centre Cata: Per respecte i protecció a la intimitat del pacient, Centre Cata ha omès tota mena de dades personals que pugin identificar a la persona que ha escrit aquest testimoni sobre l’anorexia.

Leave a reply