Habitualment, quan es fa referència als trastorns de la conducta alimentària, s’al•ludeix a l’anorèxia nerviosa i a la bulímia nerviosa, però des de la dècada dels anys 80, està cobrant cada vegada més interès per part dels clínics i investigadors, una nova síndrome denominat “trastorn per afartament” o “trastorn alimentari compulsiu”. Com l’anorèxia i la bulímia, el trastorn per afartament, es caracteritza per l’adopció de conductes anòmales, davant l’alimentació, i per la insatisfacció, davant la pròpia imatge corporal, per tant, les característiques de les persones amb episodis de sobreingesta compulsiva, són similars a les persones amb bulímia nerviosa. Els afartaments es caracteritzen per episodis recurrents de menjar, acompanyats d’una percepció subjectiva de falta de control sobre l’alimentació i, una sensació de malestar clínicament significativa.
Aquest comportament per a mejar a l’excés d’una manera compulsiva, no sol anar acompanyat de les conductes compensatòries típiques de la bulímia (p. ex. vòmits autoinduits, abús dels laxants, diuretics, ènemes o altres fàrmacs, dejuni i exercici físic excessiu), pel que un nombre elevat de persones amb sobreingesta compulsiva, presenta sobrecàrrega. Concretament, estem parlant d’un trastorn mental caracteritzat, per la ingesta de grans quantitats de menjar, i com a conseqüència immediata apareix la sobrecàrrega, l’obesitat i, tots els riscos que a nivell de salut se li associen, com poden ser: diabetis, hipertensió, hipercolesterolemia, etc.
Per altra banda, hi ha una relació bidireccional entre la sobreingesta compulsiva i diferents trastorns psicopatològics. Podem observar, com de vegades, la sobreingesta compulsiva (com trastorn primari), genera trastorn d’ansietat i/o depressió, dificultats interpersonals i familiars, així, com inestabilitat emocional i un descens en l’autoestima. Altres vegades, són les alteracions psicopatològiques, com un trastorn d’ansietat o un estat d’ànim deprimit, els quals produïxen o agreugen, la sobreingesta compulsiva (com trastorn secundari), que al seu torn, complica la psicopatologia primària.
Aquest trastorn produeix alteracions biològiques i psicològiques importants, en les persones que ho pateixen i també, els ocasiona un greu procés de desadaptació a l’entorn, que els aïlla dels amics i familiars, i altera seriosament les relacions amb la família.
